Weird Tales, maig de 1942.
Trencant amb el costum del bloc de pujar imatges sense comentaris, no em resisteixo a dir algunes coses sobre aquest pulp.
La biografia d’H. P. Lovecraft explica que aquest autor mai no va ser portada de Weird Tales, on publicava habitualment. Però resulta que, degut a un retard en l’enviament dels fotolits, l’edició que d’aquest es feia al Canadà va haver de tirar mà d’un il·lustrador per omplir el buit de la portada, i es va decidir que L’ombra sobre Innsmouth seria un bon tema.
Aquest número de l’edició canadenca de Weird Tales és actualment un dels més difícils de trobar, i el fet que jo sigui l’afortunat posseïdor d’un exemplar és, en gran part, gràcies a les habilitats subhastaires del meu amic Salvador Macip.
La biografia d’H. P. Lovecraft explica que aquest autor mai no va ser portada de Weird Tales, on publicava habitualment. Però resulta que, degut a un retard en l’enviament dels fotolits, l’edició que d’aquest es feia al Canadà va haver de tirar mà d’un il·lustrador per omplir el buit de la portada, i es va decidir que L’ombra sobre Innsmouth seria un bon tema.
Aquest número de l’edició canadenca de Weird Tales és actualment un dels més difícils de trobar, i el fet que jo sigui l’afortunat posseïdor d’un exemplar és, en gran part, gràcies a les habilitats subhastaires del meu amic Salvador Macip.
Tothom té el seu moment de glòria, efímer o perdurable. L'il·lustrador, el col·leccionista, el lector. . .
ResponEliminadoncs l'enhorabona ... suposo (vistos els ... habitants del fons submarí? marcians?) XDDDDD Em sembla que el que val, aquí deu ser aquest "by H.P. Lovecraft" no?
ResponEliminaUf, això té molta pinta de ser més rar que un Tintín primera edició de les primeres edicions!
ResponEliminaAi, els col·leccionistes, com sou! Si en trobo un altre exemplar, us el regalo.
ResponEliminaUau! L'ombra sobre Innsmouth crec recordar que és el primer relat que vaig llegir del Lovecraft, i possiblement el primer conte que li va dur la fama (relativa). Si jo el trobo, me'l quedo.
ResponEliminaJo, que també sóc col·leccionista però menys que els dos sonats que escriuen aquest blog, confesso haver-me emocionat de tenir aquest exemplar a les mans durant uns dies. Per aquella època vaig escriure un conte-reportatge sobre Innsmouth, esperonat pel Leblansky, que curiosament ahir mateix estava reciclant. Coincidència còsmica.
ResponEliminaSi ho arribo a saber!!!
ResponEliminaFotia un fred de nassos, la llenya estava molla i prou sabia que no s'encendria a la primera... que voldria un gran escalf.
A tal fi vaig agafar un munt de paperassa, de revistetes que em feien més nosa que servei... Res de valor: anacrònics folletins americans dels anys trenta i quaranta ratats..., no anava a perdre res de valor i necessitava encendre el foc.
Em vaig quedar astorat quan, al encendre'ls, vaig creure veure a uns éssers verds i reptilians clamant de dolor a la fogaina.
No, encara no m'he tret la imatge del cap...
I això que sols eren uns papers cremant!
Leblansky, però que li està fent aquesta bèstia llefiscosa a aquest pobre home, no hem quedat que el dijous paella?.
ResponEliminaFora conyes, una veritable peça de col·leccionista què estaríem encantats de tenir al futur museu del meu poble he, he, he...
Carme, el pobre il·lustrador d'aquest WT és totalment desconegut. L'oncle Lovecraft va morir sense haver vist al seua obra publicada en cap llibre. I la glòria d'haver aconseguit aquest exemplar, si n'hi ha alguna, és d'en Salvador Macip, que va lluitar per ell a les subhastes (això sí, en nom meu, haw, haw).
ResponEliminaIncertes glòries!
Clídice, la portada, encara que tu te la prenguis amb rexifla i rexufla, jo la trobo fantàstica, i encara que els personatges pintats per l'il·lustrador no s'assemblin quasi en res als descrits per HPL, són una passada.
ResponEliminaGalderich, tens raó, és un exemplar més dificil de trobar que un habitant de les profunditats d'Innsmouth, haw, haw!
ResponEliminaAllau, si en trobes un altre exemplar, el subhastes i podras comprar-te una tele de 50 polsades, com a mínim.
ResponEliminaLluís, jo em vaig estrenar amb L'estrany cas de Charles Dexter Ward, i la sensació va ser la mateixa que el primer cop que vaig provar una maduixa: quelcom absolutament desconegut, però que m'agradava.
ResponEliminaSM, aquella subhasta va ser de les més emocionants! Adrenalina a cubells!
ResponEliminaGirbén, el que vas fer no té perdó. La propera vegada que baixes a algun riu subterrani, guardat de les coses verdes que es belluguen sonta l'aigua: tard o d'hora vindran a per tu!
ResponEliminaCarles, de moment, el museu del teu poble ja té un tresor amb les teues col·leccions, si algun dia decideixes desfer-te d'elles (és clar que sempre me les pots donar a mi, i així s'incrementaria mi tesssoro, tesssoro)
ResponEliminaLeb, prou saps que només volia ser provocador.
ResponEliminaNo puc cremar el que no tinc.