dimarts, 15 de desembre de 2009

MARIA LEITNER. HOTEL AMERICA. DISSENY JOHN HEARTFIELD

LEITNER, MARIA. Hotel America. Madrid, Editorial Cenit (La novela proletaria), 1931 (19 x 13 cm.). Traducció d'Emilio R. Sadia i disseny coberta original de John Heartfield lleument retocada per Mauricio Amster.

8 comentaris:

  1. Realment els moderns eren els antics! :)

    ResponElimina
  2. Aquesta és la clau. Malgrat tot has de tenir clar que el Heartfield és el gran mestre dels fotomuntatges i aquesta és una rara edició en que es va conservar la coberta original que es va fer a Alemanya. Naturalment amb en Hitler va haver de marxar del seu país...

    ResponElimina
  3. Hi ha una època del disseny gràfic molt interessant que vista des d'ara hauria d'avergonyir uns quants dissenyadors. Només cal imaginar els mitjans tècnics de l'època per comprendre el nivell de creativitat.

    ResponElimina
  4. Exacte, i amb sense Photoshop que diria el nostre estimat Clos!

    ResponElimina
  5. Jo continuo en la línia del Lluís Bosch, crec que tot està inventat i de vegades és difícil per no dir impossible superar l'obra d'antics creadors coneguts i desconeguts, però, ens passa que ignorem bé per desconeixença o perquè interessa a no sé qui, que no es conegui aquesta obra ja feta, desprès ens cau la baba amb coses totalment desfasades com per exemple, l'edifici kitsch de la Sagrada Família una catedral gòtica en ple segle XXI.

    ResponElimina
  6. Però com podeu dir aquestes coses? O és que ningú recorda ja la gran troballa del disseny del segle XX?

    ResponElimina
  7. Evidentment, m'estic referint a la lletra Comic Sans, haw, haw, haw, haw, haw, haw!

    ResponElimina
  8. Carles,
    No tot està inventat i crec que en disseny s'ha aconseguit moltíssim en el s. XX! El que passa és que els clàssics del disseny ho són perquè són molt bons i han obert camí als que venen al darrera. A vegades deixen espai per al matís, per a la recreació estètica... però el marge cada vegada es va estrenyent. Una mica és com Miquel Àngel... què fas després d'ell? Doncs mira, va sortir un Bernini, un Rodin, un Gargallo, un Henry Moore... És qüestió de temps i deixar que la cosa vagi prosperant. Malgrat tot, sempre tenint en compte els clàssics! I John Heartfield, ho és.

    ResponElimina