dimecres, 9 de desembre de 2009

THE WOLF-GIRL OF JOSSELIN

Il·lustració de Margaret Brundage.
Weird Tales, agost de 1938.

14 comentaris:

  1. no faré cap comentari, m'he promès a mi mateixa que no en faré cap i no en faig cap. O sigui que, muts i a la gàbia, perquè si arribo a fer algun comentari ... bé, no comment. Res, decididament, no en faig cap :P

    ResponElimina
  2. Leblansky,
    Molt bon Pulp, però hi ha una cosa que no entenc. Els llops estan afamats de gana gastronòmica o d'una altra gana?
    Els llops són de la colla d'aquesta senyoreta o la segueixen per saciar la gana no gastronòmica com deixa veure la cara de la senyoreta vestida lleugerament...?
    Són dubtes metòdics que em venen al cap observant la il·lustració...

    ResponElimina
  3. Sembla que els llops facin un cert somriure ferotge, motivats per la gana o ganes?
    El que no entenc és com pot mantenir-se dreta i tenir aquesta estabilitat, estant a més a mes entre tots ells!

    ResponElimina
  4. Quanta gana hi ha pel món!. . . .
    Està ben envoltada de llops, i ves per on, aquests no són gens solitaris !!!
    Els hauria d'aconseguir distreure. .. I si els connectés a internet a seguir o fer blocs?

    ResponElimina
  5. No ho se, però, no creieu que la noia no te un posat de Chiquito de la Calzada?

    ResponElimina
  6. Comoooooooooooooooooorrrrrr....!
    Acabes de matar al Leblansky. Em sembla que d'aquesta no es recuperarà!

    ResponElimina
  7. Clídice, no faré cap comentari al teu comentari.

    ResponElimina
  8. Galderich, els llops només són acompanyants de la dama. La seua gana, gastronòmica o no, ni es plantegen satisfer-la amb ella.

    ResponElimina
  9. Hua, hua. . . . No he pogut resistir tornar a mirar la imatge de nou i efectivament veuré en Chiquito per sempre més i por los tiempos de los tiempos. Quina degradació!

    ResponElimina
  10. Bamboo, ets observadora. Fixa't que la noia té un posat molt similar al dels equilibristes del circ, amb els braços intentant estabilitzar un cos que sembla que vagi a caure d'un moment a l'altre. La il·lustració, per a mi una de les més interessants de la Brundage, mostra una dona llop que no té dificultat en combinar una roba selvàtica -que més aviat sembla un vestit de nit de seda- amb les ungles pintades de vermell.
    Front a la majoria de les portades pulps que supuraven agressivitat i violència, quan no terror i sexualitat masclista i de vegades bestial, aquesta presenta candidesa i un suau erotisme, amb colors alegres i uns animals que, tot i que teòricament són llops ferotges, quasi semblen gossos de companyia.
    Així, la dona llop de la Brundage sembla, més que un personatge Weird Tales, una enamorada de Corín Tellado.
    I precisament aquesta manera tan ingènua -quasi naif-i involuntària de marcar la diferència respecte a la vulgaritat imperant en la majoria dels pulps és la que fa tan interessants les il·lustracions de la Brundage. Una dona en territori de bèsties, els pulps.

    ResponElimina
  11. Carles, maldito roedor, això que has fet és el que es diu tirar per terra la líbido. Tot l'erotisme i la bellesa que els pastels de la Brundage havien aconseguit transmetre amb una imatge aparentment ridícula i que fregava el mal gust, vas tu i tels carreges. Argggggggg!
    És calr, aleshores arriba la Carme J i ja només veu Chiquito. Rearggggg!

    ResponElimina
  12. Leblansky,
    Deixa veure tres peus al gat que la portada estava feta pel que estava feta... La dona seminua sempre ven, i deixa't de romanços!

    ResponElimina
  13. Galderich, tens raó. A la pobra Brundage li feien repetir una i altra vegada els dibuixos que portava a l'editorial, fins que les seues dones castes, pures i elegantment vestides quedaven pràcticament nues.

    ResponElimina
  14. A mi m'ha fotut també el comentari del Carles! Una portada que m'agradava tant i ara m'invoca la imatge del Chiquito. Tssk!

    ResponElimina